Camí cap a la bomba de prova

Quan es complien poc més de cinc anys de la proclamació de la República Popular Xina i un any escàs de la redacció de la seva primera Constitució política,  el Comitè Permanent del Buró del Partit Comunista de Xina (PCC) va decidir desenvolupar i fabricar la seva pròpia força nuclear: una bomba atòmica. Va ser el 15 de gener de 1955 a causa de la insistència i la pressió del màxim dirigent del Partit Comunista  i de la República Popular xinesos, Mao Zedong.

Aquesta decisió va ser rebuda amb sorpresa a nivell internacional. Cap país pensava que una Xina que es trobava sota la protecció del PCC, el qual vetllava per una doctrina internacional contrària al militarisme, armamentisme i l’hegemonia i que, després d’afiliar-se el 14 de maig del 1955 a l’acord d’assistència mútua i cooperació militar firmat per la Unió Soviètica (URSS)  i tots els estats socialistes de l’Europa de l’Est (Tractat de Varsòvia), volgués dissenyar un programa destinat a posicionar la Xina comunista al mateix nivell armamentístic dels EUA i la URSS, les dues potències internacionals del moment.

Logotip del tractat de Varsòvia

Entre 1955 i 1958, Xina va començar a treballar amb la producció d’armes estratègiques sense haver investigat prèviament els camps de física i enginyeria que la fabricació d’aquestes requeria. Els primes passos van ser la cerca de l’urani per a la fabricació del material i de l’estructura administrativa necessària per al projecte.

Seguidament, entre el 1958 i el 1960 es va desenvolupar la infraestructura minera i industrial per processar l’urani, el qual es convertiria en el combustible dels artefactes nuclears. L’11 de setembre de 1975, Moscou i la Xina van firmar un acord  de cooperació científica amb la intenció de desenvolupar armes nuclears de firma xinesa. La col·laboració soviètica es va centrar en l’exploració geològica del territori xinès per tal de localitzar l’àrea per al desenvolupament nuclear, el qual es va ubicar a Lop Nur, al nord-oest, i en on es va construir una planta destinada a l’obtenció i processament de l’urani. Finalment, l’any 1959, els soviètics es van desentendre del projecte.

En els darrers quatre anys, del 1960 al 1964, es va destinar a milers de recursos humans, tecnològics i industrials a la construcció de les diverses infraestructures: l’aeroport, les carreteres i les  plantes d’electricitat, entre d’altres,  per definir una potent base d’experimentació i desenvolupament nuclear amb finalitat bèl·lica. El resultat va ser la denotació de la primera bomba de fissió de 1550 quilos, el 16 de octubre de 1964, que va ser batejada amb el nom clau “596”, equivalent a l’any i al mes (juny de 1959) en que Khruschev es va negar a  entregar un model de bomba als seus aliats xinesos. Trenta-dos mesos més tard, el 7 de juny del 1967, es posava en marxa la primera prova d’aquesta bomba d’hidrogen que es va llençar des d’un avió de bombardeig xinès des d’una alçada de 3000 metres i amb una força que va arribar fins als 3,3 megatons. 

Primera bomba de fissió; de nom "596"